“Som més que un destí de compres i neu”

Parlem amb quatre restauradors del principat per a entendre l'auge de la cuina d'Andorra. Són Carles Flinch, Dolors Pal, Marcel Besolí i Miquel Canturri, quatre andorrans –dos de naixement i dos d'adopció- que regenten negocis pròspers al país dels Pirineus, quatre restauradors que convergeixen en acceptar que “existeix una cuina andorrana”, sobretot per receptes heretades i productes típics, “encara que amb aquests tinguem un hàndicap degut al clima”, raona un Carles Flinch que regenta Ca Manel –“de cuina tradicional amb tocs d'avantguarda”- a Andorra la *Vella i que va participar en l'elaboració del receptari de la cuina andorrana, germen del Corpus de la cuina d'Andorra.

L'altre andorrà de naixement és Miquel Canturri, als comandaments del Restaurant Minim’s també a la capital on, com els seus companys, elabora una “cuina andorrana i de mercat, amb influència de espanyola”. Aquí també convergeixen: la major influència gastronòmica és de la cuina espanyola, com també són els espanyols els que en major número poblen els seus restaurants. “La francesa és una cuina que ha influenciat a nivell mundial. L'espanyola, la que més ha influenciat particularment a Andorra”, explica el català Marcel Besolí (Celler d’en Toni, Andorra la Vella), qui va arribar a Andorra atret pels ralis de neu.

Influències a part, per a Besolí és innegable que “la cuina andorrana té arrels i característiques pròpies”, una cuina en la que no falten els canelons o els plats de caça, proposta aquesta última més típica de les bordes. Les bordes – bordes, en català- són cases tradicionals d'alta muntanya que antigament guardaven el gra i el bestiar i que en l'actualitat han estat transformades i acondicionades com a restaurants. Una borda aplaudida és la Raubert, a La Massana, en la qual exerceix Dolors Pal, qui no deixa mai de cuinar plats típics de muntanya com el trinxat, les mandonguilles o l’escudella barrejada, explica una cuinera que va arribar a Andorra des de la Seu d'Urgell i que va aprendre el negoci de la mà de la seva sogra.

La proposta de les bordes, original i autènticament andorrana, comparteix principis amb la dels negocis dels seus col·legues, i que no són altres que els del respecte pel producte local. Xicoires, mel o bolets són ingredients que no falten a les cuines del principat, cuines que malgrat la climatologia intenten proveir-se de producte de proximitat. “Partim d'ell, i el que no trobem ho aconseguim de bons proveïdors de tots dos costats de la frontera”, explica Flinch. 

Així, Andorra te oferta i públic, “bon moment perquè la gent s'adoni que som molt més que un destí de compres i neu –explica Besolí-. Som ja un país destí gastronòmic”.